Véns?
En Carlos surt de caseva pegant una portada. Ja no pot més. Va fins al seu Audi, obre i se fica a dins. Assegut a n’es cotxo, gira sa mirada i espera. Sap que ella no sortirà, però encara té aquella esperança final que ens ajuda a seguir. Com els quatre calius que queden encesos abans que un foc s’apagui completament. S'esperança final abans d’acceptar que tot s’ha acabat.
Engega es cotxe i parteix. Va fent voltes sense saber ben bé on anar. No vol anar enlloc, però sap que no pot tornar. En una d’aquestes voltes passa per davant sa seva escola.
Que era de fàcil tot llavors. Lo que donaria ell per tornar a tenir una vida tan fàcil com quan era petit, quan anaven amb en Miquel a agafar crancs a ses roques, a pescar devora sa cova del dimoni, a jugar a futbol a n’es descampat. Tot era fàcil.
Es mòbil sona. Feina. “Ara no” pensa. No està d’humor per això. Ja s’espabilaran. Els ha entrenat bé i sap que aquest grup se’n sortirà sigui el que sigui. Quan acaben de cridar agafa es mòbil i a pesar de saber que no hi haurà cap missatge, obri es Whatsapp. Quan el tanca se li ocorr una idea.
S’atura devora un supermercat i baixa a comprar una botella de vi.
Torna al cotxe i agafa carretera cap a Manacor. Quan arriba, agafa sa circumval·lació i finalment enfila cap a dins es poble. Aparca davant unes oficines, baixa d’es cotxo i entra.
—Hola Maria—saluda
—Hola Carlos! Què tal estàs? Feia estona que no te veiem per aquí.
—Bé, és per aquí en Miquel?
—Sí, és a sa seva oficina.
En Carlos se dirigeix cap allà sense mirar enlloc més. Quan arriba a sa porta d’es despatx fica es cap i veu en Miquel. En Miquel aixeca es cap i el mira.
—Véns?
—On?—demana en Miquel
—Véns o no?
En Miquel pot veure que li passa alguna cosa. Sa majoria de gent té por d’en Carlos i de sa seva imponent presència, però ell sap que davall de tota aquella façana hi ha un nin de 12 anys que encara té por a ses dones.
—Claro! Done’m un minut—Accepta finalment.
En Carlos espera recolzant-se a sa finestra d’es despatx. Sa ment li va a mil per hora. “Ja s’ha acabat, ho he d’acceptar.” pensa. “No te mereix, saps que no te mereix” s’engana.
—Au! partim?—diu en Miquel sortint d’es despatx.
—Anem.
—I on és que anam?
—Ja ho veuràs.
—Quin misteri…
Pujen tots dos dins es TT vermell, en Carlos el descapota i parteixen. Pareixen dos personatges d’una comèdia romàntica sobre s’amor a s’edat madura.
En Carlos no diu res en tot es camí. En Miquel tampoc no té res a dir. Es silenci és bona senyal, coses bones passen quan sa gent calla. Sa gent reflexiona, mira dins seu i a vegades fins i tot troba allò que cerca.
Surten de sa carretera i entren dins una camada que du cap a un turó pelat. A l’esquerra se pot veure la mar a s’horitzó. En Miquel mira ambdós costats i té una sensació de “deja vu”. Arriben a sa falda d’es turó i en Carlos atura es cotxo.
—Hem arribat—diu mentre baixa i surt d’es cotxo.
Ha aparcat a sa falda d’es turó, davant d'un camp sense sembrar que abarca gran part de sa vista. En aquest camp hi ha moltes ovelles -desenes o centenes-, grans i petites, que pasturen tranquiles.
En Carlos obri es maleter, agafa sa botella de vi, un obridor i destapa sa botella. Després s’acosta a una paret de pedres i se seu d’esquena a n’es turó. Mirant es camp ple d’ovelles i la mar a s’horitzó. En Miquel se seu devora ell.
—Hem arribat?—demana en Miquel.
—Hem arribat—confirma en Carlos.
I li passa sa botella de vi.