Na Natàlia i na Rosa són a n’es parc devora s'institut. És un parc petit, un poc de gespa envoltant un espai de goma on hi ha atraccions per als nens. Destaca especialment es columpio de tan sols un seient, que crea sempre cues entre els infants i disturbis entre els pares.
─Buah tia! És què m'encanta eh, no puc deixar de pensar en ell ─diu na Natàlia excitada mentre s’engronsa a n’es columpio vermell de seient groc.
─Quí? N'Aaron? ─li demana na Rosa.
─Si, tia. És tan guapo amb aquests ulls verds...
─Ja saps que no ets s'única, no? S'altre dia vaig sentir a na Mireia xerrant d'ell.
─Na Mireia? enserio?
─Si si, però bé, si algú té alguna possibilitat ets tu. ─I na Natàlia mira a sa seva amiga amb ulls esperançadors.
Na Rosa travessa es parc cap a na Natàlia, que s’esta engronsant. S'amiga s'acosta excitada, caminant ràpidament.
─Natàlia tia, conta, conta, què va passar dissabte?!
Na Natàlia se segueix engronsant amb es cap un poc baix i sa mirada a s’infinit, sense mirar a sa seva amiga.
─No sé que dir-te que no sàpigues tia. ─Aixeca es cap per mirar s’amiga i explota:─ N'Aaron és un cabrón!
─Però no vos vareu liar dissabte?
─Sí sí, dissabte sí, però encara no m'ha dit res. I mira que me va fer un "like" a n’es meu post d'ahir. Però ni s'ha dignat a enviar-me cap missatge.
─Bé, ja saps com son els tios...
─Pas de n'Aarón i de tots els tios! No en vull sabre res ─diu irritada mentre s’engronsa amb més força.
Sa setmana següent, na Natàlia camina decidida i tranquil·la cap a n’es columpio. Abans d'arribar fa una petita correguda graciosa per seure's a n’es seient groc. Comença a balencejar-se animàdament mentre na Rosa s'asseu en una barra horizontal de ses bases triangulars des columpio.
─Sí tia, tal com t’ho cont, va ser super guapo!!
─Ostia tú! I que vol dir això? Estau sortint?
─Jo crec que sí, no ho vàrem xerrar amb aquestes paraules, però està ben clar, no?
─Sí sí, per lo que dius, no hi ha cap dubte.
─Ai tia... som tan feliç!! I a més es sol brilla avui! ─diu animada mirant a n’es cel.
Na Natàlia s'empeny fort cap enrera, posa ses cames rectes i tira s'esquena endarrera mentre s'agafa a ses cadenes de ferro per donar-se empenta cap envant.
─L'odiï a mort!! ─crida enfadadíssima na Natàlia.
─Però estàs segura que se varen liar?
─Sí, seguríssim. M'ho han confirmat na Marta i en Carles per separat.
─Ala, que fort!
Na Natàlia s’engronsa cap amunt i cap avall mentre alça sa veu per comunicar-se amb sa seva amiga.
─No el perdonaré mai!!!
─Però no estàveu enamorats?
─Jo que sé tia, però l'odiï, l'odiï, l'odiï!! No vull sabre res més d'ell! ─repeteix na Natàlia més per si mateixa que per sa seva amiga.
Es dia es lleig, sense sol, ple de núvols i a punt de ploure. Na Natàlia s’engronsa pensativa. els darrers dies es cap no ha aturat de pensar en n’Aaron. No li ha contestat cap dels seus missatges. Ni tan sols li va agafar es telèfon quan ell va fer s’esforç de cridar-la. Na Rosa li ha dit que n’Aaron està arrepentit, però ella no se veu capaç de perdonar sa traició. Na Natàlia és una persona molt orgullosa i molt sentida. Ses seves emocions sempre estàn a flor de pell.
Es balanceja cap a munt i cap avall, pensant en ses setmanes tan intenses que ha passat amb n’Aaron. Al canell du sa pulsera que ell li va regalar quan feia un més que sortien. Encara no se l’ha treta. No té energia suficient per treure-se-la.
Ahir a classe n’Aaron va tornar intentar xerrar amb ella. Ella el va tornar a rebutjar, però no sap quant de temps més podrà aguantar. Té un cúmul d’emocions contradictòries a n’es seu interior que no sap gestionar, com una aixeta deixant caure aigua en un tassó ja ple fins a rebossar.
─Tia, per favor, perdone'm ─repeteix n'Aaron amb es cap baix, quasi suplicant:─ si vols me pos de genolls.
Na Natàlia, dreta devora es columpio, el se mira. No sap perquè ha acceptat quedar. No hi ha ningú a n’es parc, és tard i tot encara està banyat després de sa tormenta d'ahir.
─No vull sabre res de tu! ─li xiscla na Natàlia.
─Per favor... ─Però no pot continuar, baixa es cap i una llàgrima li baixa per sa galta.
Na Natàlia se n'adona. El cor se li ablanda i ella també està a punt de plorar. Però lluita contra ses llàgrimes que se li acumulen als ulls. Estan una estona en silenci. Un silenci que els acosta més i més. Un silenci ple de sentiments, d'amor, d'enteniment i de perdó.
─Jo crec que t'estim ─romp finalment el silenci n'Aaron─; me perdones?
Ella el mira amb compassió. No sap què fer, a dins té tot un bull d'emocions. S'acosta al columpio vermell. Mira es seient groc, ses cadenes de ferro, es terra de goma.
─Vale ─diu finalment na Natàlia.
─Vol dir això que tornam a estar junts?
Ella torna a mirar el columpio, i s'asseu.