Imagine’t una escena d’una pel·lícula on un tio està ballant sol, a una casa que no és sa seva. Els sofàs, sa tauleta i sa resta de mobles estan apartats i han deixat un espai enmig. Un sol molt fluix entra per sa finestra i il·lumina sa catifa blava obscura amb detalls orientals de color daurat. Es tio balla amb so cap avall, els braços fent moviments rítmics i ses cames segueixen es ritme fent un cercle. Sa cendra des cigarro que du a sa boca cau a terra a cada calada, sense que ell se n’adoni i ningú la reculli
Ara imagine’t que aquest tio és un catedràtic de filosofia, quaranta anys, però ben duits. Sap de tot. Qui era es productor de Bohemian Rhapsody, qui li aguantava sa cervessa a n’en David Bowie mentre escrivia Starman o qui li va afinar sa guitarra a n’en Mick Taylor dels Rolling Stones quan va clavar es solo de Love In Vain a n’es Madison s’estiu de 1972. Se sap de memòria s’inici d’Anna Karènina i tots els contes de Txékhov. Ha llegit tots els còmics de Watchmen. Però avui està a sa sala d’un estrany, ballant.
Una escena d’en Tarantino sense sang i sense en Travolta, però molt de surrealisme, autenticitat i un guió que destaca per sa seva absència. Saps que t’està volguent dir alguna cosa, però es significat està tan amagat que desisteixes de seguida i simplement la gaudeixes.
Aquesta llista de reproducció és sa banda sonora d’aquesta escena. Quatre hores d’un catedràtic de filosofia ballant sol a una sala d’estar.