Quan tenia 9 anys anava els dimecres a dinar a ca’s Padrí. Record que m’encantava anar-hi. Era es millor dia de sa setmana. Sortia d’escola a les 12 i partia corrent cap a allà. Tenia pressa perquè amb els cosins jugavem a futbol abans de dinar. Quan jo arribava a ca’s Padrí sa meva cosina i cosí petit ja m’estaven esperant i pujàvem tot d'una a sa terrassa.

Sempre feiem el mateix partit. Jo i la meva cosina de 8, contra es Padrí i es cosinet de 6. Es partit sempre acabava igual·lat i amb tots suant. Ara que tot no és més que un record me n’adon que es Padrí s’encarregava que sempre fos així.

Ara soc al tanatori. Es Padrí ha mort. Ha estat durant la pandèmia del COVID-19. Estic davant es seu taüt on jeu i mumare plora desconsoladament.

Sortim a una sala mig buida. No se si sa sala buida ajuda o empitjora la situació. Tampoc sé ben bé que podria ajudar en una situació com aquesta.

Degut a sa situació, ens han demanat a tots els que hem estat amb contacte amb es Padrí que ens aïllem durant 14 dies i ens fem les proves d’es COVID. En el meu cas, no estic molt preocupat, no he tengut cap símptoma ni m’he botat es confinament.

Es Padrí vivia sol, així que entre les seves filles i alguns néts ens encarregàvem d’ajudar-lo i li duiem sa compra. Sa primera setmana de confinament, sa por generada pels medis de comunicació va fer sa seva feina i va ser fàcil mantenir es Padrí aïllat a caseva. Però a partir de la segona setmana cada vegada que hi anava me demanava que hi pugés una estona per fer-li companyia.

Sempre ens hem duit molt bé es Padrí i jo. Ell me va inculcar s’afició a n'es futbol i es fanatisme per el FC Barcelona. Es futbol era un nexe d’unió molt fort entre noltros. Però no només això ens unia. Jo som es nét més gran i vaig passar moltes nits a caseva de petit. Cada nit que passava a caseva m’encantava perquè ells vespres abans de dormir me llegia rondalles.

El resultat del test ha arribat i ha sortit positiu. He estat un d’aquests casos que diuen assimptomàtics. He passat es COVID sense adonar-me'n. En aquest moment hi he caigut.

Sa tercera vegada que es Padrí me va demanar per pujar a caseva vaig pujar. A partir d’aquí cada cop que hi anava ja pujava a caseva i m’hi quedava una hora xerrant. Anàvem alerta i no ens feiem dos besos ni ens abraçàvem, però passava una hora amb ell i els dos sense mascareta.

Sa realització m’ha pegat com un llamp. He estat jo qui ha contagiat es Padrí. He estat jo qui ha matat es Padrí. Jo soc el culpable què mumare digui 3 dies seguits plorant desconsoladament.

I jo què encara no he vessat una llàgrima. Ni una. Ni tan sols sa culpabilitat ha aconseguit commoure ses meves emocions. Què me passa?

Estimava a n’es Padrí com he estimat (i estim) a poca gent. No se mereix que el tracti així.

Voldria plorar tres dies seguit. Voldria passar-me tot el dia al llit, incapaç d’aixecar-me. Voldria beure fins a vomitar.

Però no sent res. Què me passa?