La Natàlia es troba dins el seu carruatge, concentrada en els records dels darrers dos mesos a casa de les ties, Sofia i Ekaterina, on no ha fet molt més que tocar el piano, admirar flors i evitar menjar els pastissos de centurió amb mantega que se servien cada vespre durant les vetllades. El conductor la treu de la seva meditació per anunciar-li que ja han arribat a la posada i que el servent està esperant-la per mostrar-li l’habitació.
L’endemà, encara dins el llit, la Natàlia sent trons, vent i la pluja que xoca contra les finestres. Quan la seva minyona apareix per ajudar-la a vestir-se, li dona les males notícies: avui no podran seguir amb el viatge.
─Ho sento, princesa Rostova, però haureu de passar el dia aquí ─li diu la minyona i segueix─: li agradarà saber que ahir a la nit va arribar un altre comboi de senyors i pot ser que trobi entreteniment a la sala principal.
─Gràcies, Sonya, ajude’m a vestir i baixarem a veure què ens espera avui.
La sala principal està plena de gent quan la Natàlia entra. El comboi que va arribar ahir vespre es compon de quatre homes, dels quals un deu tenir la seva edat i tots els altres l’edat del seu pare. Ella creua la mirada amb el jove abans d’asseure’s a la taula per demanar l’esmorzar.
Quan acaba l’esmorzar, el noi jove s’acosta travessant la sala amb autoritat i sense dubtar ni un moment.
─Bonjour, pouvez-vous me laisser m'asseoir? ─li demana.
─Oui ─contesta ella cordialment.
─El meu nom es Nikolai Lujin, amb qui tinc el gust? ─demana ell mentre s’asseu a la taula.
─Em diuen Natàlia, Natàlia Rostova. I vostè?
─Enchanté, jo em dic Nikolai. En quina direcció us encamineu?
─Anàvem de camí a Sant Petersburg, i vostès?
La Natàlia i el Nikolai parlen durant tota la tarda. No deixa de ploure, de llampegar i de fer un vent de mil dimonis, però la Natàlia està tan absorta que ni tan sols sent el tremolor de les finestres. A poc a poc van coneixent-se i van obrint-se més l’un a l’altre.
El Nikolai representa tot el que la Natàlia llegeix a les novel·les. Bones maneres, bona presència, educat i respectuós. Ella es deixa dur per les paraules fàcils i superficials que ha llegit tantes vegades i que la fan sentir en la seva zona de confort.
─Què li sembla si passem a la meva cambra per sopar? Faré que ens portin l’àpat allà i estarem tranquils sense tot aquest xivarri que s’ha aixecat la darrera hora?
─Em sembla molt bona idea ─confirma la Natàlia.
Durant el sopar, la Natàlia comença a parlar de la seva mare. Sempre s’emociona quan treu aquest tema. Les dues han passat moltes experiències juntes i tenen una relació molt especial.
“La meva mare em va contar una història quan jo devia tenir deu anys que sempre he tingut al cap, no sé per què” començà a explicar la Natàlia. “En aquesta història, una noia jove coneix un vespre en una posada a un jove. Passen tota la tarda junts i s’enamoren. Ell li confessa el seu amor abans que acabi ell vespre i li promet adoració eterna. La noia està tan encantada per la situació que no s’ho pensa dos cops i també li confessa el seu amor. L'endemà decideixen casar-se sense el consentiment de cap de les dues famílies. La família d’ella, quan reben la bona nova, rompen els vincles i ella se’n va a viure amb el seu nou marit.”
“Al cap de poc temps de viure junts, la noia s’adona que el seu espòs és un dèspota, una persona egoista, gelosa i dictadora que no deixa descansar ni viure tranquil a ningú. No accepta mai tenir convidats a casa, i ni tan sols la deixa sortir de la seva residència si no va acompanyada per una serventa vella, piadosa i severa que no se separa mai del seu costat.”
“Un vespre, la noia no pot més i decideix escapar del que s’ha convertit en la seva presó els darrers mesos. Espera que el dèspota s’adormi i quan sent la seva respiració regular, agafa coratge, s’aixeca, surt de l’habitació, baixa fins a la cuina i s’enfila a la porta de servei. Agafa l’abric del penjador i quan té la mà al pom sent: “Que vas a cercar espàrrecs?”. El seu cònjuge s’havia adonat que marxava i l’havia seguida. Ella s’espanta, però manté la compostura: “Sí, em feien ganes per esmorzar demà”, “No fa falta et molestis, ja n’hi ha al rebost”, “Però a mi m’agraden frescos”. En aquest moment, ella veu com ell treu una pistola i amb la mà esquerra l’apunta: “Si vols, demà matí t’acompanyaré a cercar-ne””.
Durant tota la història, en Nikolai no ha deixat de mirar a la Natàlia amb una mescla de sorpresa i desconcert. Però es recompon quan ella acaba el conte i passen a un altre tema.
Després del sopar i de fer un gelat, encarregat expressament pel Nikolai, la Natàlia s’aixeca i s’acomiada.
─Que vas a cercar espàrrecs, Nataixa? ─li demana ell amb els ulls plens de passió.
La Natàlia s’espanta, però mantén la compostura. La seva mare l’ha preparada per a aquesta situació. Es queda i aquell vespre fan l’amor al llit del Nikolai. Ella es fa l’adormida i espera. Quan creu que ell està en plena fase rem, s’aixeca i sense vestir-se baixa a la sala principal en direcció a la sortida. Quan arriba a la porta, sent un petit soroll i mira cap enrere. En aquell moment veu el Nikolai amb mig somriure i una pistola a la mà esquerra que l’apunta.
─Jo no sé viure sense espàrrecs ─li diu ella.
─És una llàstima ─contesta ell, i dispara.
M’aixec suant des llit: “joder, quin puta somni més raro” me dic a mi mateix. He de deixar de llegir aquests russos.