Àngel de la Guarda
—Sure, let’s do it — dic jo
—Yay! Great! Who else wants to join guys? — demana en Noah
Sa gent se mira nerviosa.
—I want to try it as well — surt sa veueta de na Mary
—Great, that’s three of us. Are you sure no one else wants to join?
En Noah ha proposat fer una sessió de bolets psicotròpics. Diu que té un contacte aquí a Pokhara que ja li ha subministrat altres cops i que ha fet un viatge molt guapo. Els darrers cops que ha fet es viatge era sòl i li fa ganes fer-ho amb més gent.
Jo no ho he fet mai, però aquest viatge està per provar coses noves, no? Què putes, que no se digui. No negaré que me fa un poc de por. Els 29 no me pareix sa millor edat per tirar-me a ses drogues. A pesar que en Noah no s’atura de repetir que això no son drogues, que tot és natural. Com si s’heroina o sa coca no sortissen de plantes.
Mire'l, ja torna de sa seva “compra”.
—Sorry guys, it can’t be today. He told me that he needs to get them from out of town. Is tomorrow still ok?
—I have nothing else to do — li dic
—Whatever — diu na Mary
Na Mary si que m’ha sorprès. Jo som un metallero comparat amb ella. I això que no he provat cap droga excepte unes quantes galetes de maria amb els amics. Deu estar també en un viatge d’exploració interior. Com tots els que estam aquí. Aquí esteim tots fora de sa zona de confort, fora del nostre rol habitual. Tothom està més dispost a fer coses que no farien a caseva. Excepte en Noah, que té pinta de ser exactament igual i que està a sa seva salsa en aquest ambient.
L’endemà qued per dinar amb en Noah i el veig arribar amb una rialla a sa cara.
—What up
—G’day! Ask me what I got
—Haha, I can already guess what you got. Show me.
—Take a look at these beauties — diu mentre obri una bosseta.
—Mhm, we got something similar back at home.
—No way man, you ain’t got these. These beauties will make you fly.
—Looking forward to it — li dic amb ironia i una rialleta.
—You’ll see.
Durant es dinar m’explica que quan va arribar a Pokhara se va agafar un bungalou davant es llac i quan aconseguia uns quants d’aquests bolets, se passava de viatge tot es vespre. Ell considera que aquests viatges són espirituals. Diu que obrin sa porta a altres nivells de consciència on se junta tot. On veus coses meravelloses, i a vegades, desagradables. De cada un dels seus viatges ha après alguna cosa nova. Segons ell, cada cop torna del viatge amb més saviesa.
—I am wiser after every trip, man.
No vull discutir, però me pareix algo molt poc probable. De totes formes, si ho faig, vull fer-ho amb algú que ho ha fet moltes vegades.
—Don’t worry, I will take a small dose to watch you both. It’s always important that someone is watching in case there is a bad trip. — deu haver intuït els meus dubtes interiors.
—Is it common?
—What?
—A bad trip, are they common?
—Not really, I’ve had just 2 bad trips. However, they are pretty bad when they are. It can get bloody scary.
—Oh — això no ajuda
Hem quedat a les 7 per prendre algo i sopar. Bé, sopar és un dir, noltros no soparem. Tampoc beurem res. Hem quedat a les 7 per fer temps i ja està.
Es bar The Little Buddha és on en Noah tenia es bungalou. És es típic bar que t’imagines a sa Polinèsia. Porxos de bambú, fulles a n’es sostre, taules baixes i coixins enterra enlloc de cadires. Els porxos estan separats uns dels altres suficients per no molestar-se i fins i tot alguns tenen cortines per a més intimitat. La gran diferència és que aquest bar està a Pokhara, Nepal. A uns 10.000km de la illa de Polinèsia més propera. Tampoc tenim un gran oceà davant, sino un llac que podria nedar de banda a banda. Es bar té el seu encant i cada vespre està ple de turistes com noltros.
Es grup acaba de sopar. Jo ja tenc gana i veig a na Mary mirant una resta de patates fregides com si fossen lingotets d'or.
—So, we are going to do the following. We first need to prepare a tea, drink it and then we eat them ok?
—Sounds good to me, any specific tea? — deman
—I recommend Ginger Lemon Honey. It will be sweeter and easier to drink.
—Ok — accepta na Mary
Ens duen el té. Es cambrer li fa una rialleta a n’en Noah i li cluca un ull. Mare meva, aquest tio no sap tenir sa boca tancada, tot es puta bar ho deu saber ja. Com que fa un mes que és per aquí ja el coneixen tots. Segur que el coneixien tots sa primera setmana. En Noah és d’aquestes persones que se fan conèixer. Extremadament extrovertit i sempre obert a fer o muntar el que sigui. A mi personalment m’ha canviat s'estada aquí, no se que faré quan se’n vagui d’aquí una setmana.
Ens reparteix els bolets.
—This is for you — li passa 4 mini bolets a na Mary — And this is for us.
—I thought you said you were going to watch us — li dic mentres separa dues montanyetes de 6 bolets per a cadascú.
—Well, I am more used to it than you, this is a small dose for me and a good dose for a virgin. — me cluca un ullet.
—Whatever you say. Shall we just put it into the tea now then?
—They have dirt on them! — se queixa na Mary.
—Yes, they do. That’s also why we use the tea, to clean them. Just leave the final sips with the dirt in the cup.
—This is disgusting — diu na Mary mentre tira els seus bolets dins sa seva tassa.
—The water is turning black, is this normal? — li dic estranyat
—Yes, that’s totally normal. Leave it a few minutes before taking the first sip.
Es vespre segueix com un vespre normal. Conversacions sobre budisme, ioga i altres xorrades encara més importants. Tothom és un expert en filosofia oriental a pesar que fa només una setmana que són per aquí. En aquest sentit en Noah me pareix més autèntic. No pretén ser ningú que no és. Ha aprofitat que està sol per fer coses que no pot fer a caseva, però és conscient que això no li canviarà sa vida i que un dia haurà de tornar a sa vida real.
—Hey, look at Mary — diu na Ygritte
Na Mary està tombada. Mirant el sostre. Immòbil.
—Hey Mary, are you ok? — li demana en Noah
—Huh? what?
—Are you fine Mary?
—Yes yes
—What do you see?
—Things change shape very fast. One second you're smaller than the cat, the next moment I can’t see your face because you’re too tall. Can’t you see it guys?
—Haha, no Mary. Each trip is different. How are you Marc? — me demana
—I'm fine, I just feel very relaxed and I have a nice warmth in my chest. That’s all.
Tanc els ulls i començ a veure colors. Colors i formes. Com si mirés a través d’un caleidoscopi. Obr els ulls i torn a Pokhara.
—Well, I kind of see colors and forms when I close my eyes Noah,
—Good, that’s good. Focus on those. Close your eyes and travel.
I així faig.
Veig un triangle rosa amb els vèrtex grocs. S’acosta alhora que va rotant sobre el seu centre com les agulles d’un rellotge. Té un cercle al centre, un cercle de color obscur. Així com s’acosta, el triangle desapareix i només queda el cercle. El cercle resulta ser un forat. Un forat on tot el meu cos entra, flotant. Com els típics portals per entrar a altres dimensions de les pel·lícules. Estic a s’espai, al fons puc veure sa via làctea. He viatjat per un forat de cuc, on he arribat? Me sent lleuger, es meu cos no pesa. De sobte me trob dins un planeta de dibuixos animats. Un planeta amb un desert immens, que mai s’acaba. No puc ni distingir s’horitzó. No hi ha horitzó en aquest planeta. El cel és d’un blanc blavós. L’escena és similar al Gran Canó de Colorado. Terra i roques vermelles. De tant en tant un cactus. El cactus me saluda, “Ei, que paisha”. Li faig una reverència. El cactus, molt educadament, retorna sa reverència. M’ofereix una palangana amb tè per beure. Un tè que fa fum de calent. “Fa calor” li dic jo. “Això te refrescarà”. I té raó. Es tè és més fresc que una cervesa gelada a sa platja en ple agost. Quan li vaig a donar ses gràcies ja ha desaparegut. Començ a caminar per el desert. Tot passa molt aviat. Com si anés amb cotxe, però realment vaig caminant. Finalment arrib a una roca de sa mida d’una casa i una forma peculiar. Més que peculiar és una forma familiar. Jo he vist aquesta forma en alguna altra banda. Sa roca aixeca els ulls, me mira i obri sa boca. Quan obri sa boca, tota ella se fa més gran, com si el que el que estava per damunt de sa terra al principi fos tan sols del nas per amunt. Sa seva boca oberta és una entrada a una cova. Aquesta cova m’espanta. No hi vull entrar. Però de sobte, sa boca s’avança i m’envolta. Caic en un buit. Ja no estic espantat. Estic flotant. Com quan te tires d’una gran altura i arriba un moment abans de tocar s’aigua on te trobes còmode. Són tan sols uns microsegons abans de tocar s’aigua. Imagina que aquests microsegons s’allarguen durant minuts, hores, aquesta és sa sensació dins sa cova. No es tant una cova com un altre forat. Però ara no estic a s’espai, estic simplement en un buit. Un buit on torn a veure es triangle rosa amb els vèrtex grocs. Però ara no se mou com un rellotge, sino que es va fent més petit, com si s’allunyés. Només hi veig en dues dimensions i me costa distingir si s’allunya o simplement torna més petit. Darrera es triangle surten altres puntes de triangles, aquestes puntes es van movent com si fossen braços que saluden a algú que està molt lluny. Abans que les puntes acabin de saludar, comencen a sortir desenes de formes per totes bandes: cercles, hexàgons, molts de hexàgons, quadrats, sembla que estés dins un calidoscopi que algú estés fent girar ininterrompudament. Totes aquestes formes es van fent i desfent davant meu. Els canvis de formes es van succeint amb fluïdesa, com si cada forma sabés el seu futur i se preparés. Sona una música clàssica de fons, jo diria que és Mahler, però no tenc ni puta idea. Estic molt tranquil. Feia estona que no estava tan tranquil. Ha hagut de venir una roca immensa a empassar-me per arribar a n’aquesta tranquil·litat. La sensació és similar a quan obris un ull es matí, però saps que encara no t’has d’aixecar, que te queda temps dins el llit. Tampoc t’has desvetllat tant com per aixecar-te. Són moments buits, moments on només importa s'ara. No hi ha responsabilitats, no hi ha passat, no hi ha futur, no hi ha problemes. Tan sols hi ha aquesta sensació. Ni tan sols importa que sàpigues que no durarà, perquè en aquell moment això no importa. Importa tan sols que estàs allà, ni despert, ni dormit. Tranquil.
No sé com, però ja és mitjanit i a sa nostra taula ja només quedam noltros tres. Tanquen es bar i ens treuen d’allà. Es viatge encara no ha acabat, però ha afluixat bastant. Na Mary ja seu normal, encara que de tant en tant posa una mirada perduda i torna al seu món particular. Decidim que l’acompanyarem a sa seva habitació i ens assegurarem que entri i s’estiri al llit, no volem sustos.
És estrany com amb tanta gent sense fer res, els vespres a Pokhara son desèrtics. Especialment al barri on estam ara. El barri se situa a un extrem de la ciutat, allà on comença un petit riu i acaba el llac. Hi ha un carrer principal sense asfaltar paral·lel a sa vorera del llac i sa resta son caminets que pugen a un turó i te duen als diferents hostals. Hostals i restaurants per a hippies. No hi ha molt més en aquest barri.
Durant sa nit, es barri torna a un estat salvatge. No hi ha faroles, així que ses úniques llums que hi ha són ses dels hostals i restaurants. Quan tothom és a dormir i tots els restaurants estan tancats no hi queda cap llum. És a partir d’aquest moment quan surten els gossos. Tot es vespre se senten renous i lladrucs de gossos sense aturar. Ara un que crida, ara un que plora, un grup que se troba amb un altre grup i discuteixen en ple carrer, sense importar-lis els veïns. Sa matinada d’aquest barri pertany als gossos.
Arribam a s’hostal de na Mary i la deixam dins sa seva habitació. En Noah me mira.
—It’s only midnight man, I heard there's a small gathering at a friend’s hostel, let’s go there.
—Not sure man…
—Oh, come one, you can’t go to sleep with this shit yet.
—Yeah, true, I am not very sleepy...
—Let’s go, it’s not far away from here.
Partim turó amunt.
—It’s not very far away. You’ll see.
Arriban a s’hostal. Està obert. No hi ha ni Déu.
—Maybe in the rooftop. — diu mentre assenyala les escales.
—Mhm — pensant: "per molt que vulguis, en aquest poble no hi ha festa, rei”
Arribam a sa terrassa i res. No sentim ni veim res, només una persona asseguda, mirant cap a n’es llac, fumant. Ens acostam.
—Oh! Hi Noah! — diu n’Oliver
—Hey Oliver, good to see you here, where's everyone, man?
—They all went to bed a while ago.
—It’s just you up here? — li deman a pesar que ja se sa resposta.
—Yep, just me. Do you want to smoke? I’ve got good shit. — mentres ens passa es porro.
—Thanks I’m good
—I’ll take it — diu de seguida en Noah.
Ens seim devora n’Oliver mirant cap el llac. Fa lluna plena i tot està aturat i preciós. Se pot identificar perfectament s’altra banda del llac on tan sols hi ha colque casa. Sa lluna se reflexe al llac donant-l’hi un color platejat. Tot aquest paisatge me recorda una pel·lícula de vampirs.
No estic còmode a sa cadira, així que me sec al terra. De fet, m'estir panxa amunt mirant el cel. Sense gens de contaminació lumínica i a més de 1000m d’altura, el cel està estrellat com poques vegades l’he vist. L’únic cop que l’he vist més estrellat ha estat durant un trekking. Un vespre en un poble a 3.000m perdut enmig de ses montanyes. En aquell moment el cel tenia tantes estrelles com un bol ple de cereals. Casi no hi havia cel. Ara mateix no arriba a tant, però està preciós de totes maneres. M’estir i tanc el ulls.
Veig un triangle rosa amb els vèrtex grocs girant. “Uuuhh”, pens, "aquest viatge no ha acabat encara". Deix que el triangle s’acosti i pas al cercle obscur del seu interior. Deixant-me dur per aquest calidoscopi que han creat els bolets màgics.
—Hey hey, let’s go, time to go down man
Me diu en Noah mentre me sacseja amb el braç. Me despert i m’incorpor.
—Come on, we need to go — insisteix
—Ok, ok, I’m coming.
Baixam sense dir-nos una paraula. De lluny començam a sentir gossos (esper que siguin gossos) udolant a sa lluna plena.
—Let’s go see the lake, it’s beautiful now man.
Jo me deix dur. Arribam a sa vorera, devora es bar on tot això ha començat. Ens seim mirant el llac amb es paisatge vampíric davant.
—Do you believe in aliens Marc?
—What?
—Whether you believe that aliens exist. Do you?
—Mhm, I don’t know. I’ve never give it much thought to be honest. Do you?
—Yeah, I do. I saw a documentary once with all this proofs that they have in New Mexico, in the US. They are hiding them among us. It’s actually very similar to Men In Black, the movie.
—Wait what? Do you believe we have aliens among us?
—Well, I am not entirely sure, but yeah. I believe we are not alone in this universe and that we have already been contacted.
—I find it hard to believe that we are alone in the universe, I give you that. But not sure about them being among us.
—How about ghosts? Or spirits? Do you believe in them?
—Ghosts and spirits, I don’t think so. However, I do believe that there is much more than what we see.
—Exactly, call it ghosts, aliens or whatever you want, but there is something out there. We are not alone.
Seguim callats una estona. Mirant s’aigua tranquil·la i platejada del llac. De fons, lluny, els gossos segueixen a sa seva.
—What’s the time? — deman, trencant es silenci.
—Time to go to sleep.
—I think that’s a good idea.
—Come on, let’s go then — aixecant-se i donant-me sa mà per ajudar-me.
Arribam al carrer “principal” del barri i tornam en direcció cap a la ciutat. No hi ha ni una ànima al carrer. Ni un llum excepte sa lluna que il·lumina el camí de tornada.
—Hey, look, there's a dog there looking at us. — li assenyal un gos blanc a l’entrada d’un dels carrers que pugen el turó.
—True, he seem to be watching us.
Seguim caminant. De sobte, els lladrucs dels gossos es van fent més propers i apareixen 2 gossos negres a un costat del carrer. Un de gros, bastant gros, suficient per fer por, i un altre de petit -petit comparat amb es gros-. Estan d’esquena a noltros, però de seguida que ens acostam se giren cap a noltros. Comencen a bordar. Identific en aquell moment gran part dels lladrucs que sent des de sa meva habitació els vespres.
Ens aturam. Els gossos borden cada cop més fort en direcció nostra, els seus ulls se creuen amb els nostres.
—What do we do? We need to go that way. — i pens: “merda”.
—I know. And there isn't any other way. Let’s move to the other side of the street and keep going.
—Yeah, good idea. I don’t feel like fighting a huge dog right now.
—Me neither — acotant-se i agafant una pedra del terra.
També m’acot i agaf una pedra.
—Let’s go slowly, always facing them. Don’t show fear, they smell fear.
—They must be smelling me quite well then — li dic valentment.
Hem canviat de costat i caminam lateralment, donant sa cara als gossos en tot moment. Ells no s’han aturat de bordar i se van acostant.
—Grrrr — fa el més gran, aturant-se de bordar
“Ui, això te mala pinta”, pens.
I en aquest mateix moment, una bolla blanca, brillant a sa llum de sa lluna ataca es gos més gros. Se li entaferra al seu coll. S’hi està uns segons, però es gos fa un moviment i se’n desfà fàcilment. Sa bolla ha sortit disparada i s’atura a uns metres.
—This is the dog we saw before! the one that was watching us! — diu en Noan excitat — He is defending us! Go doggy, go!!
Després de desfer-se de l’atacant inesperat, el gos negre es queda estupefacte. No sap si seguir amb sa lluita que acaba de començar o obrir-ne una de nova. Aquesta decisió l’ha de prendre en uns segons. Uns segons que tot s’atura. Fins i tot es gos més petit deixa de bordar esperant sa decisió des seu líder.
Es gos blanc ha saltat a 2 metres, se’l mira. No amenaçant, però si amb una mirada sense por. Com si no fos es primer cop que s’hi enfronta i viu per contar-lo. Aquesta rivalitat té història.
Finalment es gos negre pren una decisió i parteix darrera es seu rival natural. Es gos blanc de seguida accelera i es dirigeix cap a un carrer perpendicular. Però es perseguidor és més ràpid del que pareixia i l’atrapa abans que no entri al carrer.
—Come on, we need to help him! — me diu en Noah agafant-me del braç i fent una passa cap als gossos.
En Noah aixeca sa ma i tira sa pedra apuntant al gos gros. No el fer, però li fa a prop. Jo faig el mateix i sa pedra li dona al cul.
—Nice shot!! — celebra en Noah acotant-se per agafar una altra pedra
El gos torna a evaluar sa seva decisió anterior. Ja no està tan segur d’haver pres sa decisió correcta. Es seu company torna a quedar a l’espera. Eren els segons que es nostre salvador necessitava. Es desfà de les garres del seu adversari, li enteferra una mossegada que fa xisclar i parteix carrer amunt, perseguit per dues bales negres fora de sa nostra vista.
—Did you see that!! He saved us! — rememora en Noah.
—Yeah… — encara estic processant el que acaba de passar.
—He saved us! He was watching us and then saved us! He was our Guardian Angel!
En aquell moment sentim un plor de gos. Ve del mateix carrer on hem vist pujar el nostre Àngel perseguit pels dos dimonions.
—We need to save him! Grab a rock, let’s go!
—Wait wait. We can’t follow them. We will never find them. Even if we do, what will you do, throw a rock?
—Mhm, — no li agrada per on va aquesta conversa.
—Come on, let’s get out of here. He’ll be fine. It’s clearly not the first time he is handling them.
—Yeah, true, but I don’t want him to get hurt.
—Neither do I, but I don’t think it's up to us. However, getting us hurt is up to us. So let’s go.
En Noah no atura de rememorar el que ha passat. No se cansa de repetir que és el nostre Àngel de la Guarda. Ara ja li pareix haver-lo vist quan baixaven cap al llac. Com si ens hagués estat seguint tot aquest temps, vigilant-nos.
—Do you think it was a he or a she?
—Mhm, I don’t know. I always thought if I had a Guardian Angel it would be a he, because of all the cartoons and movies I have watched. But who knows.
—Yeah, me too. Although the more I think about it now, the more I think it was a she.
Arribam al carrer que du cap al meu hostal i aquí ens separam.
—See you tomorrow! And remember you’ve got a Guardian Angel!! — se despedeix.
—Haha, yeah, good night, thanks for today!